Com en molts, si no en tots, els àmbits de la societat, les modes tenen un pes important en els nostres hàbits de consum. És igual que parlem de pentinats, de sèries de televisió o de marques de patinets. La gastronomia no és una excepció i, en particular, el vi tampoc no se’n lliura, i no parlo dels anomenats vins naturals, que això és un meló que ja tindré temps d’obrir.
D’acord, la Conca de Barberà no és la regió de moda en el món vinícola. N’hi ha d’altres arreu -no faré ara un rànquing, pero reconec que jo també he caigut en la xarxa de la Sierra de Gredos-, les etiquetes dels quals omplen les cartes dels restaurants moderns -és clar- i els somnis humits dels winelovers. Però a on la Conca sí pot trobar benefici d’aquestes tendències és en l’estil.
I és que ja fa un temps que els vins més frescos i lleugers de cos -sempre i quan tinguin certa complexitat i intensitat- han anat guanyant terreny a les referències de gran estructura, fustes marcades i pes en boca. Aquests primers són els que ara -ara, insisteixo- reben aquest controvertit apel·latiu de vi gastronòmic.
I aquí entra en joc el trepat, una varietat amb al menys 2 segles d’història documentada, autòctona i majoritària de la Conca de Barberà. Com a varietat vigorosa que és, s’ha d’anar molt amb compte amb el seu rendiment, que pot ser molt alt degut a la seva elevada capacitat d’absorbir aigua i engreixar els grans, provocant les temudes dilucions i pèrdues de qualitat. Però si es control·la, si es fa una bona poda per limitar la seva gran capacitat d’enfilar-se –trepadora… d’aquí el nom?-, el resultat pot ser molt i molt bo. I el sòl de la Conca ho posa més fàcil. Sovint plantada en terrenys pobres en nutrients, calcaris i uns quants de pedregosos, l’adaptació al medi és fantàstica. I si, a sobre, disposem de vinyes velles, ja tenim molt de guanyat.
Inicialment, la trepat es feia servir principalment per a produir rosats, tant tranquils o escumosos. O, fins i tot, era coneguda com a trepadot i, cultivada aprofitant el seu alt rendiment, destinada a fer vins que omplirien uns porrons ja gairebé en desús, ara pràcticament relegats a fer passar l’estona als grups de calçotades i altres àpats multitudinaris de masia. Però això ha canviat molt, i en les darreres dècades, el reconeixement de la trepat com a raïm de gran potencial qualitatiu ha augmentat moltíssim. Així, de les dominants cooperatives dels 70-80, el relleu ha anat passant a mans de petits -o no tant- elaboradors, perseguint, sobre tot des de principis d’aquest segle XXI, aquesta inquietud de reunir tipicitat i qualitat.
Amb uns grans de tamany mig o gran de color blau fosc, sobta el contrast amb els tons clars que llueixen els seus vins. Això sí, l’acidesa, un valor segur, no s’en ressent. I tornem a l’estil de moda: fresc, lleuger, i amb un moderat contingut alcohòlic que cada cop pondera més. Vins amb aromes delicats de fruita vermella -molta cirera, algunes maduixes- i agradables matissos especiats i herbacis. Passos per boca elegants, fluids i amb final refrescant.
Dec tenir una edat, perquè reconec que em vaig obrir al món dels trepats de la mà dels escumosos. Em va seduir -i vaig seduir, o ho vaig intentar almenys-, amb el d’Agustí Torelló (ara Celler Kripta), llaminer, delicat i elegant a parts iguals. Però el punt culminant va venir amb el descobriment dels grans tranquils que han arribat aquest segle.
D’elaboradors que fan molt bona feina n’hi ha uns quants, però n’hi ha dos que em tenen el cor robat. Per començar, Carles Andreu, tant amb el seu explosiu Trepat Novell de maceració carbònica, jove, fruitat però sense cap abús d’excessives sensacions dolces, com en el més canònic Trepat, més seriós i complexe, amb la fruita vermella de fil conductor, però amb uns atractius records de pell de cítrics, una nota fumada i un grapadet d’especiats ben posats.
D’altra banda, Josep Foraster. I és que tot i que el seu Trepat de gama base ja em sembla uns d’aquests vins que va bé tenir sempre a mà -versàtil, per quedar bé amb tot tipus de públic, gran relació qualitat-preu-, el Julieta és un dels meus negres catalans de capçalera. Suggerent des del primer cop que ensumes la copa, amb un nas molt mediterrani, sumant un punt de bosc, subtilment herbaci, a un bouquet a on les fruites de bosc predominen sobre una capa floral molt elegant. En boca, nitidesa i sensibilitat. I atenció, que el preu, al voltant dels 20 euros, està per sota del que ofereix.
Ja posats, en un segment més d’ocasió especial, acabo afegint un bonus-track, personificat en La Font Voltada, una joia del celler Abadia de Poblet, vinificat amb rapa, atorgant longevitat i una amargor sempre sota control, i una mineralitat difícil de trobar en els vins de la regió. Això sí, aquí la factura es situarà al voltant dels 35-40 euros.
Fa un trepat?