En sèrio, papa? Segur que fins i tot la meva filla faria servir aquesta frase tan seva si em veiés escriure un article sobre els vins que s’han de beure el Dia de Sant Valentí. I no ho tenia previst, ho prometo, però és que si no he rebut aquests darrers dies una dotzena de correus promocionant vins rosats, no n’he rebut cap. I francament, cal triar un vi per una efemèride com aquesta pel seu color? Pel mèrit de ser de color rosa i la seva dubtosa -però àmpliament acceptada- associació amb l’amor? En fi… No em toca a mi debatre sobre les associacions entre colors i emocions, però sí que m’animaré a proposar alternatives menys tòpiques (bé, no totes, ja us aviso), però amb un punt més -i només un- de possible afinitat vínica en un moment íntim de celebració amorosa, sigui un sopar, una copa o el que s’escaigui.
En realitat, la recomanació es podria simplificar molt. Si més no, per aquelles parelles que ja tenen un bagatge plegats, a on jo directament els suggeriria obrir-se una ampolla d’aquell vi que té una història en comú. D’aquelles històries que, no només es recorden, sinó que s’idealitzen. Sigui del color que sigui, de l’anyada, varietat i regió que es vulgui, però que només destapar el vi i servir-lo ja evoqui sentiments dels que transporten a grans moments, i que t’ho posen molt més fàcil per engrescar-te a repetir-los. O al revès, que inspirin possibles grans moments futurs que encara no s’han donat… Voleu fer el viatge de la vostra vida a Austràlia? Obriu-vos un Torbreck Woodcutter’s Shiraz, feu un bon glop d’aquesta carnosa shiraz i comenceu a fer plans.
O sense anar tan lluny, que els temps no estan per pagar vols transoceànics, i una futura escapada de muntanya als Pirineus pot ser l’excusa perfecta per brindar amb la pinot noir de seda del gran Raül Bobet i el seu Acusp.
Si us sentiu juganers, bombolles. Sí, aquest és més tòpic, ho sé, però té glamour i distinció, tant si és un champagne -jo tiraria per alguna coseta com ara el Brut de Paul Déthune, un Grand Cru amb prou virtuts sense deixar-te la nòmina-, com si us decidiu per fer país -aquí el Blanca Cusiné de Parés Baltà llueix elegància en nas, boca i fins i tot ampolla-. Això sí, mireu de no trencar el moment inicial arrencant el tap de forma atòmica… O sí, si és el que us agrada, que a l’amor tot s’hi val!
I ja posats, pels més agosarats, demaneu un bon sushi, encara que no sigui molt abundant, però que sigui bo, que un dia és un dia, i llanceu-vos al món del maridatge en dolç amb les notes de gingebre, litxis i mel d’un Sauternes que prepara com ningú els llavis pels petons que porteu temps esperant -si els gaudiu sovint també aplica-. Château Gillette seria meravellós, però per no hipotecar l’economia de la segona part de febrer, la mateixa propietat és també responsable d’un Château Les Justices que de ben segur farà passar una magnífica vetllada.
Pels més clàssics, no ho dubteu, Itàlia és una gran opció. I aquí jo aniria a la fantàstica acidesa de la nebbiolo -el Barolo de Gillardi no pot fallar si surt d’aquelles vinyes mirant La Morra-. O, si sou de més fruita, no desaprofiteu l’opció de parlar de la Toscana amb tot un hit de sangiovese com ara el Banfi Brunello di Montalcino.
Però són només idees. I el moment serà igualment especial si us obriu una sauvignon blanc expressiva de Sancerre, o una delicada trepat de la Conca de Barberà -no us perdeu el Julieta de Josep Foraster, ara que hi penso!-, o una viognier ben rodoneta de Condrieu si sou de blancs voluptuosos i seductors…
Ah, i rosats també, només faltaria! Si voleu punts al carnet winelover, Clarete de Pícaro del Águila és un soci ideal de seducció. I de més proximitat encara, sóc molt fan del joc de garnatxes de la Solució Rosa dels Dido de Sara Pérez.
Ara només calen un parell de bones copes -sí, són importants!- i entrecreuar mirades de complicitat al beure.