Poden haver moltes raons per escriure sobre un vi, i he de reconèixer que aquesta té un punt d’alternatiu ja que, tot i que m’he anat engrescant a mida que l’anava tastant, aquest article neix amb una intenció inicial de desagravi. I és que, preparant un tast bordelès a 7 vins -blancs i negres-, la seva denominació, Saint-Estèphe, es va quedar fora de la tria, deixant la representació del Médoc en mans de Pauillac i Margaux -poca broma…-.
Òbviament, Bordeus dona molt de sí, i alguns estils i regions s’havien de quedar fora, però ha estat ensumar la primera copa, i sentir-me en la necessitat de fer justícia a la regió, al celler i al vi, encara que sigui amb una modesta entrada al bloc.
Pel que fa a l’story-telling, això tan obsessivament buscat -fins i tot forçat, de vegades- avui dia pels responsables de comunicació i comercials dels cellers, Château de Pez en va sobrat. Per començar, ja partim d’una de les 4 grans AOC del Médoc, però és que la seva història situa el celler entre els més antics de tot Bordeus, disputant-se, de fet, el primer lloc amb el gran Calon-Ségur. Així, tenim un Domaine fundat ni més ni menys que el 1452, que passa dos segles en mans tan prestigioses com les de la família Pontac (Château Haut-Brion), i que posteriorment, com va succeir amb alguns altres històrics, va ser catalogat i venut com a bé nacional a la Revolució Francesa, pertanyent sucessivament a diferents famílies influents de Bordeus. I ja saltant a l’actualitat, des de 1995 la propietat està a mans del grup de champagne Roederer Collection, a on la família Rouzaud ha posat en la direcció tècnica a Nicolas Glamineau, responsable de l’enologia d’un altre monstre com Château Pichon Longueville -també al Médoc, però aquest a Pauillac-.
Amb aquest bagatge inspirant no poques expectatives, descans d’una horeta al decantador, per oxigenar, evitar pòsits -no gaires- i, ja que hi som, apujar una mica la temperatura de servei respecte la de conservació a la nevera de vins.
I l’espera val la pena. Expressiu en nas, les primeres sensacions apunten que l’elegant rusticitat que sol acompanyar les referències de Saint-Estèphe aquí tiren més cap a la primera part del tòpic que cap a la segona. Probablement, l’elevada presència de merlot al cupatge (51% cabernet sauvignon i 43% de merlot), endolceix el buquet. Reconec que esperava més ponderació de la cabernet a la barreja, però veig que varia segons l’anyada més del que pensava, i aquest 2020 s’apropa a l’equitat.
Així, surten fruits vermells més que negres, amb moltes baies i profusió de gerds més aviat madurs, matissos de cacau -quines grans sinèrgies amb el fricandó que vindrà!- i, de rerefons, uns torrats suaus, molt agradables, marca de la casa -qué bé que ho fan, això, a Bordeus!- que embolcallen el conjunt amb l’ajut d’un toc floral, tímid però prou encisador. La boca confirma la gran feina amb la fusta i, sobre tot, ens tranquil·litza en la temeritat d’haver obert ja una ampolla que, a priori, demanava haver-se guardat, però a on el cupatge ha jugat a favor.
Sí, als que esteu pensant que, tot i així, uns anyets li poden sentar bé, no us ho discutiré. Hi ha acidesa, però no grinyola, refresca, i hi ha estructura tànica, però madura, creant una textura sedosa, rodona, que porta més a la rive droite del Dordogne que al Médoc més atlàntic. I hi ha intensitat, és innegable, però plena d’equilibri. El final, persistent, amb balsàmics i un lleu toc de canyella que es reparteix entre boca i nas, és també un punt valuós.
Per dies especials, donat el rang dels 50 euros a on es mou, però una gran opció per descobrir -o redescobrir- les virtuts dels bons Bordeaux.