Al bell mig de Tain-L’Hermitage, gaudint del majestuós pas del Roine (Rhône), en plens turons d’Hermitage, el cartell del celler M. Chapoutier és clarament visible. De recomanable visita, per cert, tant el celler com la pròpia població de Tain.
Segur que la majoria dels que passeu pel bloc ja coneixeu Chapoutier. Com presagia l’espectacular cartell, un punt a l’estil del Hollywood Sign, el celler és un dels grans referents dels vins del Rhône, amb presència a bona part de les seves AOC.
Celler amb molta història en el passat llunyà -fundat a principis del s. XIX-, però amb un punt d’inflexió prou actual, cap al 1990, quan Michel Chapoutier agafa les regnes del projecte, revoluciona de dalt a baix el celler amb la implementació de la biodinàmica, i la visibilitat -i amplitud de catàleg- dels seus vins comencen a multiplicar-se. De nord a sud, el Rhône està àmpliament representat en les etiquetes de Chapoutier. Òbviament, els preuats Hermitage tenen molt de pes al portfoli, però llueixen també tipicitat i excel·lència alguns dels seus Côte-Rôtie, Condrieu, Gigondas, Crôzes-Hermitage o Châteauneuf-du-Pape.
Gamma de qualitats, estils i preus per tots els gustos i butxaques -per a tots, de veritat-. Això sí, predomini de la syrah, per descomptat, que de fet, ha tingut molt a veure en l’aventura australiana amb el projecte del Domaine Tournon que Michel enceta al 1997, als Victorian Pyrenées, per explorar l’altra cara de la syrah-shiraz, amb vins del nou món a l’estil del vell -o a l’inrevès?-.
Però avui no és la syrah la protagonista. Avui vaig a blancs del nord del Roine. I no, tampoc no és la gran dama del Rhône, la viognier la que ens ocupa, ni tan sols la roussanne… Sinó la que vindria a ser la tercera blanca en discòrdia: la marsanne. I és que avui l’excusa de parlar de Chapoutier és introduir -reivindicar, si voleu- una varietat poc popular fora del món winelover.
La marsanne és una varietat originària de la vall del Roine, on es cultiva des de fa segles, amb bona capacitat per produir vins blancs secs i escumosos, amb profunditat i certa complexitat. D’acord, potser no tanta complexitat com la seva germana gran, la roussane, amb la que sovint es barreja per crear vins més rics i equilibrats.
Convertint el seu color daurat en un exuberant vermellós, les seves baies, petites, tenen potencial -en positiu i en negatiu- per transformar-se ens grans raïms. És, per tant, una varietat vigorosa i productiva, a la que li senten meravellosament bé els terrenys poc fèrtils i pedregosos -i d’això no li falta al Rhône!-.
Els seus vins, en joventut, lluiran sovint matissos florals, amb cítrics i fruita blanca, que aniran sumant-se a les notes de carmel i ametlles que guanyaran amb el pas del temps. La seva acidesa no serà molt alta, situant-se entre la tradicionalment baixa de la viognier i la de la marsanne, un xic més alta. Això farà que el seu cos tingui un punt robust, tot i la seva fluïdesa.
Avui escric davant d’un Saint-Joseph AOC: Les Granilites 2022. Té també una versió amb syrah, en negre, però el blanc està fet amb 100% marsanne. No és una excepció, Chapoutier cerca la màxima expressió del terroir en els seus vins, i amb aquest Les Granilites també la troba. I li senta bé, ja que la mineralitat dels seus sòls granítics fa augmentar la sensació d’acidesa, que compensa i equilibra un pas per boca untuós, a més d’aportar frescor i persistència. Però abans de la seducció en boca, un bon bouquet en nas de gran intensitat, amb una pera que es barreja amb tocs de préssec, i subtils records del roure -només un 25% del vi envelleix en demimuids de 600 litres durant 8 mesos-, equilibrant i enriquint. I en relació a la temperatura, sense complexos, treieu-lo de la nevera amb temps, no ho begueu gaire fred, la textura agraeix un fred moderat.
La crítica especialitzada també el tracta bé, amb 95 punts de Suckling, i un Parker que destaca la seva textura avellutada i la generositat de les seves capes aromàtiques.
L’homenatge, uns 40 euros i, ho reconec, no és especialment fàcil de trobar. Això sí, l’esforç val la pena.