És molt habitual definir l’estil d’un celler, d’un enòleg o, de vegades, d’una regió sencera, en funció del perfil dels seus vins, i etiquetar-los en dos grans grups, en funció de si les seves tendències són més tradicionalistes, o bé pertanyen a aquest grup més difícil de definir, que de forma simplista anomenem vins moderns, i que tot i que, òbviament, és un grup de característiques més canviants amb el pas del temps, actualment podríem dir-ne d’ells que són els que busquen fer els vins ‘que agraden ara’ (sí, molt arriscada aquesta asseveració), i això es traduiria en menys pes de la fusta, menys graduació alcohòlica i, en general, més frescor.
Agradi o no, és cert que molts vins considerats avui dia de nova tendència s’agafen a aquests preceptes, als que, per ascendir també a l’esglaó de vi gastronòmic, afegeixen -els que poden, clar-, els atributs d’equilibri, intensitat i complexitat.
Sí, entren també en joc, com no, les modes. D’aquest joc es difícil salvar-se i, fins i tot les regions vinícoles passen a ser objecte de desig per una combinació de factors (socials, publicitaris, econòmics, qualitatius…) difícils de preveure, però que de ben segur -o això vull pensar- responen a alguna explicació raonable.
I amb tot això, ja puc introduir la Ribeira Sacra. Ho té tot per englobar-se dins d’aquest grup de regió de moda. Pels que estigueu un punt descol·locats, recordeu que és una regió gallega d’interior, només separada del Bierzo per la regió de Valdeorras, amb exuberants i abruptes paisatges vinícoles que, principalment, se situen resseguint els rius Sil i Miño. Allà, per cobrir l’story-telling tant buscat pels cellers, poden tirar fàcilment de la viticultura heroica, que sempre llueix. A sobre, els seus raïms més coneguts estan cada dia més introduits a l’univers winelover, tant la varietat godello en blancs com la mencía en negres. I, òbviament, són un clar exemple de vins atlàntics, un altre trending-topic d’aquests darrers anys que, per si sol, genera cates temàtiques amb èxit (i no vull treure-li mèrits, en realitat, hi ha un fil conductor molt potent i un bon grapat de referències magnífiques a on triar).
Des del darrer canvi de segle, la seva projecció nacional i internacional ha augmentat considerablement. Ara és molt fàcil dir-ho, però calia apostar-hi d’inici. I són uns quants viticultors, enòlegs i cellers, tant de nous com d’històrics, creient en el potencial de les seves varietats autòctones i tenint la valentia de buscar situar-se a segments de qualitat als mercats, els grans responsables d’aquesta eclosió.
Probablement molts d’ells aniran fent aparicions per aquest bloc en el futur, però la idea d’avui era fer cinc cèntims sobre un dels grans valors segurs: Dominio do Bibei, un projecte molt jove, d’inicis dels anys 2000, amb molta sensibilitat per la singularitat dels terroirs i per les varietats autòctones i, fins i tot, preocupats de la integració paisatgística de les seves instal·lacions, que van fragmentar de manera meditada, buscant la mínima repercussió a la natura, alhora que aprofitaven els desnivells per fer fluir per gravetat les diferents etapes del vi.
A més, respecte màxim pel que van trobar. Van mirar de seguir pautes que guiessin la seva intervenció al territori. Tot un paisatge de murs i de terrasses disposades seguint les corbes de nivell, esculpit per les mans d’agricultors en general, i viticultors en particular, que durant segles han treballat aquestes terres. O podem anar més enrere, a temps dels romans que, en trobar jaciments d’or, van exhibir el seu nivell d’enginyeria desviant el curs del riu i accedint als sediments fluvials. Les antigues mines romanes de Las Médulas i el túnel de Montefurado en són exemples -i magnífiques visites-. Es creu, de fet, que van ser els primers a cultivar la vinya a la zona. Avui, les vinyes segueixen plantades a valls profundes i escarpades, dotant de significat l’expressió de verema heroica.
Amb aquesta orografia capriciosa, amb cotes entre els 200 i els 700 metres, les vinyes de Dominio do Bibei guarden equilibri entre exemplars joves i centenaris. Conviuen varietats més comercials i un grapat de recuperades -algunes gairebé abandonades. El repertori no és petit, amb mencía, mouratón, souson, brancellao, garnacha tintorera, caiño, gran negro o vella da caxata, en les negres, i albariño, colagadeira, doña blanca, treixadura i torrontés per a les blanques.
Els seus procediments a la vinya, de manual del perfecte artesà del raïm, amb verema a mà i primera selecció al camp. Al celler, fil per randa, l’arquetip del vi gastrònomic actual: extracció moderada, graduació moderada, ús de bótes velles -i mirant quina tindrà cura de cada vi-, i bona acidesa -alguns blancs no passen la malolàctica-. En els negres, frescor, molta frescor… i mineralitat, és clar!
Amb tot això, si aquest és el vostre estil no us ho penseu gaire. Comenceu per la seductora textura i nítida acidesa -aquest és dels no fan malolàctica- de la treixadura de Lalume, o gaudiu amb tota la colla -agradarà a tothom, no patiu!- de l’encertat cupatge negre de Lalama, llaminer, amb fruita, sense embafar gens ni mica. Ambdós, al voltant dels 20-25€. Superada la primera fase, si l’heu encertada, endinseu-vos sense pressa en l’elegància de Lacima, aquest ja al voltant dels 40, però amb una mencía fina com poques.
Saúde!