Sempre n’he estat molt fan. No ho puc negar, sóc llaminer de mena i els vins dolços són una -una més- de les meves enodebilitats.
Endolcits de mil maneres, i amb diferents objectius, ja sigui per a la seva conservació o per hedonisme pur, amb la criança justa o llarguíssims envelliments… La qüestió és que han existit des dels inicis de l’enologia i n’hi ha arreu del món, alguns d’ells amb un prestigi internacional que moltes regions voldrien pels seus vins secs. Tot i així, com a grup genèric ‘vi dolç‘, la seva ponderació en el món vinícola i presència en les taules dels consumidors és molt més petita del que les seves virtuts mereixen. I més, donat que, cada any que passa, nous elaboradors s’hi afegeixen al grup que orienta els seus esforços a buscar producte de qualitat, fent que el ventall d’estils i referències d’alt nivell sigui gairebé inacabable.
Estem en un gran moment a nivell de qualitat de producte i varietat. Ara falta traduir-lo en generar interès i crear afició, que no hauria de ser difícil a poc que els consumidors vulguin donar una oportunitat a algunes d’aquestes petites joies. I compte, que com a consumidors no només em refereixo al gran grup de població consumidora de vi de forma convencional, sinó que també hi incloc l’anomenat moviment winelover, molt pendent de les tendències del món del vi sec, però no tant d’aquest estil. Aquí tots tenim part de culpa 😉 !
I per la part que em toca, com que a la de consumidor ja porto anys posant el meu gra de sorra, em permetré fer unes breus línies més divulgatives. I és que, per llençar-se en aquest món dels dolços, a on moltes vegades costa fer-ho per desconeixement o per la creença de que tots són iguals. I està lluny de ser així. Un dels factors clau, entendre una petita classificació d’estils. No és ni difícil, ni massa llarg, ho prometo.
Parlant de vins dolços, podríem diferenciar dos grans grups principals: els vins naturalment dolços (VND), i els vins dolços naturals (VDN). Val… és cert, podien haver posat uns altres noms més diferenciats, sembla fet a mala llet. Però no passa res, no us quedeu només amb això, la part important ve ara.
Els VND representen els vins que treuen el sucre i l’alcohol del seu propi raïm i la seva fermentació. És a dir, són vins resultants d’un raïm amb una gran concentració inicial de sucre. Aquesta concentració pot donar-se tenint el raïm encara a la vinya: sobremaduració (veremes tardanes), afectacions de l’entorn (com la botryitis, aquest famós fong que deshidrata les baies concentrant els sucres), o inclús per climatologies específiques (les temperatures gèlides amb fruits ja ben madurs, en el cas dels vins de gel). Però també es pot donar una gran concentració de sucres amb el raïm ja fora de la vinya, en diferents processos de passificació. Així, en aquests VND la fermentació no es completarà, deixant al vi els sucres naturals residuals. En molts casos l’elaborador aturarà el procés amb descensos de temperatura provocats i, en d’altres, serà l’elevada concentració de sucres qui generarà un entorn incompatible per la vida dels llevats, detenint també la fermentació, i donant lloc a aquests vins dolços (en major o menor mesura) amb un grau alcohòlic moderat (insisteixo, sempre fruit de la seva pròpia fermentació). D’aquí sortiran, per exemple, estils tan coneguts com els sauternes, els tokaji, els vins de gel, les veremes tardanes -a Catalunya cada cop més i millors-, o els vinsanto italians.
Per una altra banda, als VDN, l’altre gran grup, mentre el sucre sí és el natural del propi raïm, l’alcohol ens ve donat per addició. És a dir, aquí hi haurà el que s’anomena una fortificació del vi, habitualment afegint alcohol vínic per aturar el procés de fermentació (l’excés d’alcohol també genera un entorn hostil pels llevats) i mantenir el nivell de sucre desitjat. Com és obvi, en aquest cas obtindrem vins amb més graduació alcohòlica que els VND. A canvi, els productors d’aquests estils fortificats, disposaran de més control per aconseguir el nivell de dolçor buscat i una heterogènia entre anyades, depenent molt menys de factors naturals, que sempre resulten menys predictibles. Dins d’aquest grup, grans clàssics com els fortificats de Jerez o els Portos, o una àmplia representació de referències franceses (Banyuls, Rivesaltes, o els Muscat de Frontignan i de Beaumes-de-Venise).
Teniu on triar. Animeu-vos amb un riesling Auslese de la Mosel·la. O amb un gran Madeira, sempre excel·lents en la relació qualitat-preu. O compareu les botritis de Sauternes i Tokaji. I jugueu a diferenciar els nivells de dolçor dels moscatells navarresos i de Jerez. O recreeu-vos en la profunditat de la pedro ximénez. O aventureu-vos en opcions més exòtiques, com els Muscat Rutherglen australians… Tot i que, en realitat, no caldria ni anar-se’n tan lluny… No us perdeu la magnífica relació preu-plaer de la Verema Tardana de l’Ètim de Falset, cada dia millor, o la seductora gamma de vins de boira de Caligo al Penedès.
Us esperen notes de mel, de cítrics confitats, de fruits vermells acompotats o almívars de tots els colors. Fruits secs, panses, figues i, fins i tot, gingebres. Pells de taronja, vainilles i canyelles… Trieu el que vulgueu i tasteu-los, no us en penedireu.
***
I, encara que només apliqui durant uns breus dies, si teniu la sort que s’alineen els astres i, viviu a Barcelona (o a prop), llegiu aquest article abans del 10 d’abril i encara queden places, que sapigueu que a la botiga Outlet de Vins de Vila Viniteca del carrer Villarroel, hi ha programat un tast de dolços (i costen de veure!) amb una àmplia representació d’estils i elaboradors que apunta molt alt.