Aquí en diem garnatxa negra, però l’hauríem de demanar com a cannonau si passem per Sardenya, veure-la etiquetada com a garnacha tinta a mitja Península Ibèrica, o tractar-la de grenache, que com no podia ser d’una altra forma en l’idili del francès amb el món del vi, és com es coneix aquest raïm a gairebé tota la resta del planeta. Res d’estrany, la sinonímia habitual dels raïms. Fins i tot aquí també en tenim, amb el lledoner negre de l’Empordà.
Però tots parlem del mateix, d’aquesta varietat negra de baia gran, carnosa i de pell fina, amb acidesa i tanicitat moderada que, partint de l’Aragó al segle XII -sembla que hi ha força consens al respecte-, va recórrer bona part de la Mediterrània a l’Edat Mitjana, per acabar arrelant també a l’anomenat Nou Món, amb una destacada representació -en qualitat i quantitat- a Austràlia, Sudàfrica o Estats Units, entre d’altres.
Els factors clau són prou coneguts. Per començar, l’enorme resistència als climes càlids i terrenys pobres. Però també ha estat fonamental el perfil dels seus vins, generosament afruitats i amables per a tot tipus de paladars. Per acabar d’adobar-ho, tenim les bones migues que fa en cupatges, com l’aplaudit GSM -amb syrah i mourvèdre– del Sud del Roine, i exportat a altres regions tan potents com Califòrnia, McLaren Vale, Barossa o Stellenbosch. I, per descomptat, no me n’oblido:, la molt més propera associació amb la carinyena al Priorat.
Però la idea d’aquest escrit és posar en valor la seva versatilitat camaleònica. Ho sé, no descobreixo res de nou. I més, des que fa ben bé un parell de dècades les garnatxes d’alçada, amb les denominacions veïnes de la Sierra de Gredos al capdavant, s’han convertit en objecte de desig del wineloverisme. Cebreros i Méntrida semblen grans crus borgonyons -enteneu-me la comparació, les cotitzacions estan allunyades- i els seus vins no poden faltar a les cartes del grans restaurants gastronòmics, ni a les neveretes dels que som inquiets, enològicament parlant.
I tampoc no és que la garnatxa negra sigui la única varietat reactiva al terroir. Segur que a molts us venen al cap un grapadet de contrastos coneguts i reconeguts, com els diferents pinot noir provinents de Borgonya o Califòrnia, o el cas de la syrah del Roine versus Austràlia. Però és innegable que l’atractiva variació de matissos de la garnatxa negra provoca un fenomen digne d’explicar. I de tastar!
No em vaig poder estar i, gairebé a traició, vaig sotmetre als meus còmplices habituals a un petit tast de 6 referències. 6 estils, 6 sensacions diferents. Podien haver estat més, és cert. No va tenir presència el nou corrent, cada cop més gastronòmic, de McLaren Vale; o tot un clássic com el Languedoc, ni tan sols cap vi navarrès o aragonès que fes honor a l’origen de la varietat. Però els que sí hi eren, s’ho mereixien. I no cal anar a preus desorbitats, ni molt menys.
Van començar passant per les copes les bombolles de Pedregar. Sí, bombolles de garnatxa tinta, i amb l’exigència qualitativa del segell AT Roca (des d’octubre, per cert, ha canviat Clàssic Penedès per Corpinnat). Raïm de parcel·la única, amb 60 mesos de llarga criança en rima, i tractat artesanalment de principi a fi. La millor reivindicació de la garnatxa negra en el món dels escumosos, amb una expressió varietal innegable i una finura que a la Champagne ens buidaria la butxaca.
Les accepcions més tradicionals arriben des de La Figuera i Courthézon. Montsant i Côtes du Rhône venen representats per Sindicat La Figuera 2023 i Domaine de la Jannasse 2023. Dos segurs. El primer, amb tota una història de resiliència cooperativa, ara ja consolidada, i amb una de les garnatxes mediterrànies -tal com l’entenem avui dia- d’una expressió varietal més nítida que he tastat. No toca fusta, només formigó. Molt rodó, molt reconeixible, textura sedosa, molt fàcil de beure. Cireres, un punt de mora i herbes mediterrànies. Impossible fallar, porteu-lo on vulgueu. La Janasse, en realitat és, també, un èxit assegurat. Això sí, tot i el predomini de la garnatxa, aquí hi ha el comentat cupatge GSM. Més fruita negra, com era d’esperar. I més notes especiades, tampoc cap sorpresa. Toca fusta, però en fudre i menys d’1 any. Potència llaminera amb elegància. Montsant i Roine triomfen, i entre els 2 no sumen 25 euros.
De les noves tendències, altres dos representants. Òbviament, no podia faltar un Gredos, i tinc una especial estima per Vitícola Mentridana, així que no puc evitar obrir Las Uvas de la Ira 2023. No se m’acudeix res que no m’agradi del celler. D’inici, amb Daniel Landi, es van llençar -com d’altres a la zona- a la recuperació de vinyes velles, moltes d’elles abandonades per l’èxode rural de finals del segle XX. I Landi és un savi de la garnatxa, a la vinya i al celler. Ho demostra, i ho deixa encarrilat perquè Curro Bareño, un altre crac, continuï el projecte mantenint expectatives. Els 20 euros de Las Uvas de la Ira, més que ben pagats i, a les copes, una explicació a l’èxit d’aquesta cara de la garnatxa. Fresquíssima, apinotada, amb un bouquet delicat de maduixa, magrana i notes florals, i una boca lleugera, amb bona acidesa i molts matissos, però tots subtils. Ho deixo aquí, però hi ha molt a dir de Méntrida, i de Gredos en general, prometo dedicar-hi un post.
El punt més exòtic el posa David & Nadia Grenache 2023, un monovarietal de garnatxa de 20 anyets fet a Sudàfrica. La jove parella, ell enòleg i ella viticultora, afincats a Swartland, demostra la bona adaptació d’aquest raïm a la regió -encara amb majoria de shiraz, però cada cop amb més i millors garnatxes-, amb un vi d’extracció tan mínima com la intervenció que tindrà en tot moment al celler. És l’única referència de la nit que arriba als 30 euros, però ens mostra una garnatxa amb el millor dels dos mons. Hi ha delicadesa, lleugeresa, subtilitat, però també hi ha molta intensitat i sensualitat.
Sóc de dolços, i no podia tancar sense passar-me per un clàssic de l’Empordà. I és que si bé és cert que la garnatxa -perdó! aquí el lledoner!- s’ha fet i es fa servir en molts vins secs, una de les grans tradicions de l’Empordà són els vins dolços. I Airam és un magnífic representant. Llegat de la família Espelt, s’ha anat mantenint entre els fixes del celler, elaborant-se amb lledoners –negre i roig– pel sistema de soleras, resultant un dolç lleugerament almivarat, amb notes de mel i canyella i, com no, els records innegables de fruits vermells de la nostra varietat camaleònica. Uns 15 euros per un plaer sense pressa.
D’aquí o d’allà. Més càlida o més lleugera. Amb fusta o sense. Sola o en bona companyia… Ara trieu vosaltres.