Encara hi ha molta gent, bons bevedors inclosos, que en sentir parlar de vins de Màlaga, el seu pensament marxa irremediablement als dolços de pedro ximénez i moscatell. Jo no en sóc l’excepció. He crescut veient llargues sobretaules amb l’ampolla de Málaga Virgen sempre parada a taula. I, ja de més gran, Jorge Ordóñez es va convertir en un dels meus grans referents en els dolços andaluços.
I estan molt bé, només faltaria, però compte, que en aquestes terres hi ha molt més! És cert que la denominiació d’origen DO Málaga se n’ocupa dels dolços i fortificats, i que ho fa des de 1932, poca broma! Amb aquest històric, com per atrevir-se a pensar en els altres vins malaguenys. Però val la pena, us ho asseguro. En aquest cas, sota el paraigua de la nova (2001) DO Sierras de Málaga (o sense l’empara de cap DO, que avui dia tots coneixem grans exemples d’arreu), els secs i no fortificats de les regions vinícoles malaguenyes tenen un merescut espai de reivindicació.
Així, per situar-nos, apartem-nos dels estereotips. No pensem en la Màlaga de les platges, dels habituals pobles de turisme d’estiu, de la calor sofocant… Avui mirem cap amunt, cap a la seva serralada, amb vessants i terrenys escarpats per donar i per vendre, que donen fins i tot per segmentar diferents àrees vinícoles, entre les que destaquen amb llum pròpia, i mai millor dit, les de l’Axarquía i la Serranía de Ronda. La primera, amb clima suau i esquitxada de terrasses i bancals, però preservada de l’especulació turística, probablement gràcies a la seva complicada orografia. Beneïda orografia, que ens permet plantar moscatel i pedro ximénez en comptes de totxanes amb vistes. La segona, més a prop del cel, amb més frescor i més dotada -o així s’ha decidit, de moment- per a varietats internacionals.
I en quant als celler, hi podríem citar un bon grapat de bones opcions per omplir la copa, amb propostes tan interessants com les del prolífic Doña Felisa, o el Cortijo los Aguilares (no us perdeu el seu pinot noir… sí, sí, no hi ha cap errata, gran pinot noir a la Serranía de Ronda!), o les incursions malaguenyes de l’inquiet Telmo Rodríguez.
Però avui em ve de gust esmentar-ne un parell de blancs secs de moscatell que no fa gaire que m’han robat el cor. Ambdós de l’Axarquía. Ambdós sortits dels seus sòls de pissarra en pendents inversemblants. Per començar, Secuencial, obra de tot un personatge com Fabio Coullet, un viticultor ubicat a Almachar amb 20 anys d’experiència, conscienciat amb el conreu de varietats autòctones en terrenys difícils i absolutament compromès en totes les fases d’elaboració, des de la cura de la vinya a l’apassionada presentació del seu repertori, que vaig tenir la sort que em dediqués en una fira de vins recent. Secuencial és moscatell -sec, recordem-ho-, enriquit amb un 20% de pedro ximénez i un 20% de doradilla. Tot i el cupatge, a la seva ànima domina clarament aquest moscatell tan reconeixible, agradable al paladar, però aquí amb més elegància que exuberància, més sencillesa que simplicitat. La fusta, ni la veu ni falta que li fa. Premsat suau i criança de 4 mesos en inox. Ni batonatge vol fer en Fabio per preservar la fluïdesa i la màxima expressió de la fruita. Fantàstic resultat, amb verticalitat, i uns records mediterranis que van passant de les pells de taronja i aranja, a pètals de rosa o a herbes anisades. A més, apte per a tots els públics, des dels entesos fins als que, per alguna estranya raó que no encerto a entendre, diuen que el vi no va gaire amb ells. En quant al preu, uns 15 euros, meritori, si a més de la qualitat tenim en compte la moderada tirada de 9.000 ampolles.
El segon és una altra joia: Filitas y Lutitas. Aquest ja no m’atreveixo a definir-lo com per a tots els públics. Aquest és dels que potser descol·loca un punt als no iniciats -ni molt menys vull dir que desagradi- però, a canvi, té un alt potencial per a seduir els amics de la colla winelover. Probablement no sigui tan fàcil com Secuencial, però a canvi té una profunditat i una complexitat notòria. Els seus creadors, Viñedos Verticales, no s’hi van trencar el cap per triar el nom al celler, però han fet diana en un moscatell -amb un 10% de px- sec de gran amplada, amb una expressivitat en nas fantàstica, de flor d’ametller a minerals, de notes salines a un lleugeríssim matís fumat. En boca, l’acidesa, marcada però agraïda, juga amb els records de la mel… No sé si el secret rau a les filitas i lutitas del sòl, a les fudres centenàries de brandy que fan servir, o a la bona mà d’en Juan Muñoz i Vicente Inat, però si trobeu una de les menys de 4.000 ampolles que en fan d’aquesta troballa, no ho dubteu, són 20 euros ben invertits.