Eivissa és una illa que sovint es mira de reüll, com si només fos un escenari de llum, sorra, festa i estius interminables. Però sota aquesta pell tan coneguda n’hi ha una altra, més discreta, més antiga, que parla en veu baixa: la de la vinya. És una història que, com tantes d’altres a les regions del Vell Món comença amb els fenicis, que portaren els primers ceps a les Balears, i continua amb els romans, que convertiren el vi en part de la vida quotidiana. Durant segles, la vinya fou una presència humil, domèstica, gairebé familiar. Fins que la fil·loxera -tampoc no se’n van lliurar- va esborrar bona part del que s’havia construït. I, malgrat tot, la vinya va tornar. A poc a poc, amb paciència, fins que als anys 90 l’illa va redescobrir el seu propi potencial i va decidir que també tenia coses a dir.
El paisatge d’Eivissa és una successió de formes suaus: turons que no volen ser muntanyes, valls que respiren obertes, camps que s’apropen al mar. Els sòls són calcaris, clars, amb argiles que retenen la memòria de la calor i sorres que deixen escórrer l’aigua. El clima, òbviament mediterrani en la seva versió més pura: estius llargs i lluminosos, hiverns que no fan nosa, pluges escasses i una brisa marina que, a la nit, acarona les vinyes i facilita el seu descans. En aquest petit univers hi ha unes 60 hectàrees de vinya, una xifra que podria semblar modesta, però que conté una intensitat sorprenent.
Les varietats que hi creixen són com un petit inventari de Mediterrani: Malvasia, amb la seva dolçor floral i un punt salí que sembla venir directament del mar; monastrell, dura, resistent, capaç de suportar la seva pròpia set i donar vins foscos i profunds; l’ull de llebre, adaptable, fidel; i la moscatell de gra menut, que en els darrers anys ha trobat a l’illa un espai per brillar amb una veu pròpia. Syrah, garnatxa, cabernet sauvignon, chardonnay i sauvignon blanc completen un quadre que encara s’està pintant, i que cada cop inclou les tonalitats recuperades d’antigues varietats.
En general, els blancs són aromàtics, plens de llum, amb aquella frescor que no és freda. Els negres són mediterranis, amb fruita madura i un punt balsàmic que recorda les herbes que creixen als marges dels camins. De rosats també n’hi ha, delicats, d’un rosa suau. I, de tant en tant, sobre tot això, algun celler decideix experimentar: àmfores, combinacions de dipòsits… però tendint gairebé sempre a criances que busquen la puresa més que la potència.
Can Rich és un d’aquests cellers que ha entès que el paisatge no només es cultiva, sinó que s’escolta. Situat a la zona de Buscastell, a unes terres que respiren calma, a Sant Antoni de Portmany, el celler va néixer el 1997 amb una idea clara: fer vins que expliquin Ibiza sense artificis. La sostenibilitat -certificació ecològica des del 2000-, la recuperació de varietats locals -amb un engrescador projecte encetat ja fa més d’una dècada- i l’ús de tècniques que respecten la fruita són part del seu ADN. No són males premises per ser el major propietari de vinyes de l’illa. I entre tots els vins que elaboren, n’hi ha un que sembla condensar aquesta filosofia: el Blanc d’Àmfora, procedent de la Finca Can Llaudis i amb una modesta producció de 7.000 ampolles.
El Blanc d’Àmfora és un vi que no crida, però que es fa notar. S’elabora amb malvasia i moscatell de gra menut, una varietat que, a Ibiza, adquireix una expressió sorprenent. La fermentació en acer inoxidable preserva la fragilitat dels aromes, mentre que la criança de 6 mesos en àmfores de terracota aporta una microoxigenació subtil, com si el vi respirés a través de la terra. No hi ha fusta, no hi ha maquillatge: només fruita, textura i mineralitat.
Quan el Blanc d’Àmfora s’acosta al nas, hi apareixen flors blanques, cítrics, préssec, i un matís exòtic, agrupant mango i litxi, que augmenta considerablement la seva exuberància aromàtica. En boca és fresc, passa amb textura sedosa i amable, amb una lleugera salinitat que sembla memòria del paisatge.
Eivissa, vista a través del vi, és una illa diferent. Petita, sí, però amb una personalitat que no necessita grandesa per ser intensa, conformant un relat que, tot i ser desconegut per a molts, mereix ser escoltat.